Ara calor... Ara Fred

Quina calor! Sento el pessigolleix d'una gota de suor que m'esta regalimant desde el front fins a l'entrecuix; al estar sentat no baixa mes, sino que es recull en forma de bassal a la cadira (diga'm exagerat...). Despres de 3 hores de vol amb l'aire acondicionat a tota pastilla hem arribat a Djakarta, amb la cara contorsionada pel fred (diguem mirant cap a Australia), i el somriure simpatic de la mort dolca als llavis. Al sortir de cop i volta a l'aire lliure hem patit el xoc de temperatura normal i ens ha canviat la cara de nou (diguem ara mirant cap a Europa), pero no passa res... estem molt forts! Ultimament passem del fred a la calor bruscament, de l'alta temperatura dels carrers a l'aire acondicionat dels grans edificis, alteracions centigrades que com a efecte secundari endureixen la pell, i el que es posi per davant... si si, efecte "temple" en diuen; es un tractament superficial que els millors forjadors guardarien en secret... com el que feien a les espases... i la veritat... a mi encara no em fa falta... i en tot cas hi ha la Viagra que com a minim no constipa :)

Un cop assimilada la temperatura ens dirigim al restaurant, suadets pero be, on t'ensenyen el menu amb tots els plats fotografiats i el nom, que en fi, no entenem. Segons la fotografia i la gana esculls, i en pocs minuts tens el plat a taula, a vegades s'assembla... i a vegades no. Pero aixo passa, el que no passa es quan el proves i esta tant picant que no passa, i no passa ... perque no hi ha manera que passi, ja et posis vermell, fuxia, lila o negre, i facis mimica amb la boca. Aixo li ha passat mes d'una vegada a l'aventurera gastronimica de l'equip, la Lucia... pobra: "Un altre cop no!...snif, Per que!...snif, perque posen tant xile a tot arreu! ...snif... snif, amb la gana que tinc i tant bo que seria sense xile...snif" i va menjant mentre li supuren els ulls per l'irritacio gustativa i fa senyals de fum amb les orelles; ja ho diu la meva mare que no hi ha res com tenir gana :)... Evidentment el picant fa suar pero "mala hierba nunca muere" i tornem al carrer... una noia amb vel i visera incorporada, samarreta i pantalons llargs, es passeja pels carrers, el sol escalfa per a tothom, i estic segur que ella deu estar molt escalfada (en el bon sentit de la paraula, punyeteros!) ... quan de sobte una musica nostalgica sona pels carrers de la ciutat, es l'hora de la pregaria, a l'illa musulmana de Java.

Pd: per cert, aixo em recorda quan vam anar al cinema a Bangkok i ens van fer aixecar de la cadira mentre escoltavem l'himne nacional i ens mostraven deu mil fotos del rei (que no es gaire afavorit que diguem), i Lucia i jo se'ns va ocorrer ballar al ritme de la musica, una imatge tan bucolica com ballar la musica del "Telediario"... potser els nostres pares feien el mateix durant el "nodo"... no crec!